Si un dia passejeu pel casc antic de Barcelona, atureu-vos uns instants al bell mig del carrer i mireu cap al cel.
L'estretor d'alguns carrers obliga a les façanes a enlairar-se davant per davant, ben paral·leles, estirant-se tot cercant la llum. Els edificis retallen l'espai de forma contundent, reproduïnt el dibuix del carrer amb la punta dels seus ràfecs. Aleshores és quan el cel es torna pla, més corpori, més físic, fins a l'extrem que us podrà semblar que contempleu la superfície líquida i bellugadissa d'un canal venecià.
3 comentaris:
Quan arribis a la cruïlla blava, tira cap al carrer blau de la dreta. Recorda que si plou, cruïlla i carrer seran grisos, si és al vespre, potser tindran un to vermellós, i si es de nit seran negres.
I em dic betty boo...
Sembla l'inici d'una novel·la negra.Que interessant! Una foto dona per molt, no?
Em sembla que si mires tant el cel
acabarás tenin ales,..o potser de tant mirar-lo ja en tens unes que no coneixes.
Publica un comentari a l'entrada