Al cap d'uns quants mesos, per tota la ciutat s'apilaren restes informes de màquines que en el seu dia ens foren útils, però que ara, degut a les dissortades circumstàncies, ens eren ben supèrflues. Ara tant sols eren muntayes d'esquelets metàl·lics, restes de ferros, trossos de plàstic recremat, carcasses amorfes, fantasmagòriques i misterioses.
La nostra vida, sense que en fòssim conscients, havia canviat. Com s'explicava que fòssim capassos de sobreviure sense tots els ginys que al llarg de tants segles havíem inventat, produït i necessitat en nom del progrés?
La GMA seguia mostrant un capteniment erràtic i arbitrari. Malgrat tot, encara no en sabíem la cuasa.
2 comentaris:
En un espai tant gran, en un edifici inòspit, a sobre d'un terra fred, com si fos moll de pluja, i a sota d'una claror que no ilumina res, no m'estranya que també les "restes" s'agrupin per donar-se escalfor...
Avui no tinc gaire feina...
Una anàlisi espectacular, Betty Boo.
Ets única!
Publica un comentari a l'entrada