11/5/10

Solitud



Mireu-me!
He sobreviscut, si, però quin preu he hagut de pagar?
Algú em pot dir perquè he d'allargar la meva agonia?
Ah, us sorprèn? Doncs que us pensàveu?
Després de tants anys, tot el que jo coneixia ha desaparegut,
el fum, el soroll estrident de la sirena, les passes cansades dels treballadors, les dones esperant als seus homes a la porta de ferro, les carmanyoles, els soroll dels telers, les il·lusions i les frustracions, de tot això que en queda? Res
Així doncs, digueu-me, per quina raó he d'existir?
Ara estic condemnada a veure passar el temps a la cara d'aquesta gent que m'és estranya, a deixar que els dies s'escolin a través del meu forat, dreta, sola, restaurada, això si, mentre projecto una ombra massa allargada, massa cansada i trista.

3 comentaris:

monroe ha dit...

No t'equivoquis!!!!!!!!! tens ara l'oportunitat de viure noves experiències: trobaràs jovent que s'arrepenjarà al teu costat i parlarà de futur, d'alegries, de coses que les dones i els homes d'abans no haguessin somiat mai que existissin. Aprofita per veure com canvia el món i pensa que potser ets la única de la teva espècie que ha tingut l'oportunitat d'estar al rovell de l'ou dels canivs i d'una nova societat.

Jordi Soldevila ha dit...

Si, de fet, tens raó. Quan ho vaig tenir escrit, vaig pensar que m'havia excedit en el to, que era massa trist, però això és el que em va venir al cap en el moment de penajra la imatge.

miliu ha dit...

Las xemeneias eran uns tubos de comunicació entre el cel sinistre i brut, i la terra fangosa i fètida dels barris de les fàbricas.
Peró ara son un signe de treball i de esforç. Son un monument esbelt, fort, orgullós,..que desperten l'admiració de tothom.
No tenen cap agonia d'allargar,
ellas son i seran unicas.