Conte breu

Una vegada, d'això en fa molt temps, va existir un tros de plàstic llargarut i prim amb aspiracions estètiques inusuals en el capteniment de la família dels plàstics: volia ser artista, volia ser escultor. Tanmateix la seva fràgil i plàstica consistència l'hi impedí de dur a la pràctica el seu peculiar somni, La seva estructura molecular no estava feta per treballar la pedra, el ferro o la fusta, fins i tot el dòcil i mal·leable fang, sempre predisposat cedir sota unes mans expertes, se li resistí.
Decebut i cansat, decidí emprendre una acció desesperada, en certa manera enginyosa i bellíssima, però una acció sense retorn.
Satisfet de la seva pensada, va dirigir-se a la platja un dia ventós i rúfol. Un cop allí, desplegà el seu cos amb molta gràcia, tremolant al vent, i just en el moment que considerà oportú es deixà endur per la ventada.
Durant un bells instants el plàstic llargarut voleià feliç i orgullós del seu vol. Era com una escultura viva, una escultura que modelava l'aire al seu gust i plaer. Els passavolants que vagarejaven endiumenjats per la zona observaren el vol gràcil del polímer meravellats per la bellesa de la seva acció.
Però quan la ventada decandí, el pobre plàstic deixa el cel per caure damunt la sorra de la platja on, a desgrat seu, s'immobilitzà fins que la brigada de neteja el recollí i llançà.
Després, al cap de cinc minuts, ningú recordava la feta valerosa del polímer que volia ser artista.