Petit conte d'hivern

Aquell any la tardor va arribar massa d'hora. Ningú s'ho esperava. A la nit anterior encara érem a l'estiu, però a la matinada, la tardor regnava a tot el país. Com a conseqüència de l'anticipació inesperada, les fulles del gran arbre varen sentir, també massa d'hora, la necessitat d'abandonar-lo. Ho feien a contracor, però no hi podien fer res. Encara que no ho desitgessin, havia arribat el moment de fer el viatge cap el terra. Així estava escrit des de feia molt temps. I una darrera l'altra es vestiren tal com l'ocasió ho requeria, unes d'ocre intens, d'altres de vermell vellutat, algunes, les més jovenetes de groc verdós, i les mes agosarades, amb malves i violetes. I de mica en mica, quan el sol tenyí d'or el capvespre, ara l'una ara l'altra, s'anaren despenjant de les branques com si ploressin.

Els núvols rogencs que passaven veloços pel cel en aquell moment, a l'adonar-se del què succeïa, decidiren aturar el seu viatge silenciós per entortolligar-se una estoneta entre les branques nues del gran arbre i així fer de fulles fins que sortís la lluna.

Aquella tarda l'arbre refulgí amb els colors del capvespres.