Poema del drap vermell

He vist la solitud dels ferros dels balcons,
que de tant bruts i massa oxidats ja no saben què són.
Rere les parets lacerades amb cicatrius inútils
sé que hi ha patis grisos i bruts,
amb desguassos voraços embossats per cabells llefiscosos,
on van a parar totes les decepcions i els insults.
Veig tantes finestres closes i tapiades,
on el temps perdut no ha de retornar.
Veig excessives reixes i ferros paralitzats,
paràsits corromputs d'uns murs per tothom negligits.
Veig roba carbonitzada als estenedors,
la suor d'algú del qual no en conec ni l'ahir ni el futur.

I mentrestant, quan la tarda plora perquè ha de marxar,
veig un drap vermell que es despenja pels ferros dels balcons.Només un llençol que es belluga lentament
mogut per un vent, avui, invisible o inexistent.
Enmig de la misèria que m'envolta i d'aquesta basarda
és una pinzellada fortuïta de sang que tenyeix la tarda,
una llàgrima vermella que jo no veuré morir,
un malaguanyat estàndard sense pàtria ni destí,
que em fa plorar per dins calladament
perquè l'existència és així d'incongruent.