Ningú recorda els seus noms,però tothom sap que són les velles de la merceria.
Un dia, potser, qui se'n recorda!, van ser joves,
però avui per caminar pel carrer s'agafen de bracet,
mocador al coll, faldilles plisades, mitges de polièster,
i cabells onduladíssims amb reflexos violetes
combinat amb coloret damunt les galtes marcides.
Somriuen, però no parlen perquè es cansen massa,
tindran temps de parlar a la botiga, després.
Obren la persiana com han fet sempre
fins a mitja alçada, a poc a poquet, sense presses,
a mig matí, perquè a primera hora no ve mai ningú,
que els botons no són matiners
i encara menys, les colònies i els perfums,
que són de mitja tarda, quan el cel s'abalteix,
o del capvespre, just a l'hora de la foscor olorosa.
La botiga s'ha anat fent vella al seu costat,
com elles, perdent any rere any la sang de la joventut
i esmorteint la lluïssor que havia tingut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada