(*) Photosolde

Arquitectura de llum

2012-01-26T21:50:00.004+01:00

Molt lluny d'aquí

Hi ha una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

12 de juny, 1939
Peoma de Marius Torres (1910-1942)

llegir poema sencer

Massa or al cel

2012-01-26T09:54:00.003+01:00

I de tant acumular or al firmament la tarda es decanta i cau cap una cantó.

La boja del contenidor

2012-01-24T23:09:00.002+01:00

Algú pot explicar el significat ocult i enigmàticament grotesc d'aquest peculiar graffiti?

Petit conte d'hivern

2012-01-23T23:48:00.007+01:00

Aquell any la tardor va arribar massa d'hora. Ningú s'ho esperava. A la nit anterior encara érem a l'estiu, però a la matinada, la tardor regnava a tot el país. Com a conseqüència de l'anticipació inesperada, les fulles del gran arbre varen sentir, també massa d'hora, la necessitat d'abandonar-lo. Ho feien a contracor, però no hi podien fer res. Encara que no ho desitgessin, havia arribat el moment de fer el viatge cap el terra. Així estava escrit des de feia molt temps. I una darrera l'altra es vestiren tal com l'ocasió ho requeria, unes d'ocre intens, d'altres de vermell vellutat, algunes, les més jovenetes de groc verdós, i les mes agosarades, amb malves i violetes. I de mica en mica, quan el sol tenyí d'or el capvespre, ara l'una ara l'altra, s'anaren despenjant de les branques com si ploressin.

Els núvols rogencs que passaven veloços pel cel en aquell moment, a l'adonar-se del què succeïa, decidiren aturar el seu viatge silenciós per entortolligar-se una estoneta entre les branques nues del gran arbre i així fer de fulles fins que sortís la lluna.

Aquella tarda l'arbre refulgí amb els colors del capvespres.

Com si fossin artistes

2012-01-22T23:30:00.002+01:00

L'obra d'un petit artista, per més simple i modes que aquest sigui, sumada a la resta de petits artistes com ell, pot crear una gran obra de bellesa i plasticitat similar a la dels grans artistes.

Sonia i Robert Delaunay, juntmanet amb Kandinsky, hi estarien d'acord.

Robert Delaunay: "Ritme, Joia de viure"
Wassily Kandinsky: "Quadrats i cercles concentrics", 1913

On és el cel?

2012-01-20T08:30:00.004+01:00

Mira amunt,
cap el color blau,
cap a l'infinit vertical,
que encara és més blau,
I si tots mirem amunt
cap el color blau,
cap a l'infinit vertical,
potser no descobrirem res,
però sentirem els nostres cors
bategant a l'uníson.

Galimaties

2012-01-18T20:34:00.002+01:00

Galimaties
m Embolic, confusió, sia en el llenguatge, sia en la disposició de les coses materials o d'altre ordre.

La putrefacció de la matària

2012-01-17T22:58:00.003+01:00

La decadència o petit homenatge fotogràfic a Salvador Dalí.

Vermell

2012-01-15T20:46:00.003+01:00

Us en recordeu?
Abans, quan erem petits, quan arribava la matinada la televisió aturava l'emissió.
Avui, no para mai!

Foto: persiana metàl·lica del Born

Temps de lectura

2012-01-13T00:17:00.002+01:00

"El silenci produït per la lectura és quasi monocrom."

Dita anònima inventada

amy winehouse

2011-12-22T22:35:00.001+01:00

Com sempre, B-toy, aquest cop, camuflat entre cartells, grafitis i ronya.

Colors nocturns

2011-12-21T22:00:00.004+01:00

Llei de la lluminositat

"El moviment sobtat d'un cos lluminós, per més gran que aquest sigui, produeix un efecte de lleugeresa inversament proporcional al seu volum."

La gran paret

2011-12-20T23:15:00.004+01:00

De lluny encara ens arriba, esmorteït pel pas dels anys, el ressó sorolllós de la vida d'unes escales avui inexistents.

Publicitat excessiva...

2011-09-21T22:23:00.002+02:00

... però els de sota, els passavolants, ni la veuen.

Nova composició "woodpasting"

2011-09-13T22:08:00.005+02:00

El Woodpasting encara es practica!
Aquesta n'és la prova

Ciutat de neons antics

2011-09-06T23:25:00.001+02:00

CIutat aturada

2011-09-05T23:22:00.002+02:00

El temps s'ha volgut aturar, només per uns instants, damunt de la ciutat per vagarejar pels carrers com un rodamón anònim, taciturn i begut o un turista suat àvid per raptar instantànies típiques.

Foto: Plaça dels Àngels, davant del MACBA

Un Rothko reciclat

2011-09-04T20:58:00.001+02:00

La perícia atzarosa d'aquell que ha ocultat l'interior d'aquest local ha produït una obra de Rothko feta a partir de materials reciclats.

Mark Rothko

Foto: Barri de Gràcia

La casa vaca

2011-06-03T00:05:00.003+02:00

Aquesta és la història (amb fotografia inclosa que en testimonia l'autenticitat) d'una casa que volia ser una vaca i no va parar fins a aconseguir-ho, o si més no, fins que arribà a pensar-se que ho era. El més greu no foren els claps de color blanc apareguts a la mitgera, ni les mosques vingudes d'arreu de la ciutat, sinó els estranys mugits que cada capvespre la casa emetia, per desconcert i preocupació de veïns, passavolants i autoritats civils.

Un lloc qualsevol

2011-05-31T23:56:00.003+02:00

En una gran ciutat com la nostra és molt fàcil trobar racons atemporals, aïllats i antics, que lluny de deixar-nos indiferents, ens cridem i atrauen de forma misteriosa, espais que ens remeten a un temps anterior a la nostra existència però el qual no ens és del tot aliè ni desconegut. A voltes ens provoquen un calfred, una fredor inusitada o una felicitat plaent i serena. Tal volta ens hem creuat amb un record atàvic perdut en el temps d'un nostre avantpassat.

La noia de la finestra

2011-05-30T00:06:00.002+02:00

B-Toy de nou.
Ja és un clàssic!!

Altres imatges de B-Toy
Noia al forat
Noies comunistes
la noia del casc
la noia del vestit blau
qui recorda a Judy Garland?

Per què es fa servir?

2011-05-26T23:52:00.004+02:00

Eina del segle passat en perill d'extinció a causa de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació.

Imatge gentilesa del
"Museu de les eines antigues que encara funcionen"

Les veus

2011-05-24T00:15:00.004+02:00

"No sents les veus de la consciència, pregones i ressonants, que t'imploren des de lluny perquè siguis tu mateix? No les sents com riuen? No sents com et miren? Que no saps que no pots fer res per aniquilar-les? Viuen dins teu i no tens més remei que escoltar-les. Són més sàvies que tu, que jo mateix. Si elles entre rialles i cançons et diuen que és millor que t'aturis, tu fes-els-hi cas. De no fer-ho, les conseqüències poden ser terribles. T'ho dic jo, que sé de que parlo"

Fragment del "Diari de les veus"
de JSS
4a edició, novembre 2010. Barcelona
Edicions Legalitat 53

Graffiti a Gràcia

El retorn

2011-05-20T00:56:00.002+02:00

S'ha acabat el silenci!
Fora l'absència!
Ara és el temps de l'energia,
de l'explosió i de les idees!
(espero!)

Pobreta!

2011-02-15T22:05:00.002+01:00

"Qui m'ho havia de dir a mi! Em varen dir que era olímpica! I mira, ara! Abandonada a la meva sort enmig d'un lloc ple de cases malgirbades que sembla que hagin caigut del cel!"

No tinguis por

2011-02-14T23:01:00.004+01:00

LES PARAULES

Hi ha tristesa darrera
les paraules, lents carros
en corrua que porten
runa de tu, molt tedi
de tarda de diumenge,
temor de dany. Se’t tanquen
llibres i amics, els llavis
de les coses. Malèvols
aprenents d’homes grisos
t’encalcen per difícils
retorns a Déu. Intentes
amagar-te ben dintre
del teu hivern, on puguis
amb tants records encendre
l’últim foc. Després mires
amb ulls ja buits i penses
a dormir. Però encara,
a les palpentes, vénen
ferida porcellana,
nocturna seda, i trenques,
des d’una aigua profunda,
veus d’oblidats, intacte
vidre vell de paraules.

Slavador Espriu

Vergonya

2011-02-07T08:21:00.006+01:00

El vaixell fantasma segueix navegant pel mar de la deixadesa.
Sembla ser que per a ell no hi ha esperança.
Algú pot argumentar com es pot arribar a aquest extrem de negligència?

Fantasmes

2011-02-03T22:00:00.004+01:00

Malgrat tothom ho negui,
conviuen entre nosaltres,
ocults a l'ombra dels sostres,
volàtils, eteris i innocus.

Voleien amb gran misteri,
creuant-se els uns amb els altres,
habitants dels silencis nostres,
éssers fets de llum de focus.

Mentre nosaltres dormim
murmuren mots antics,
sense solta ni tessitura.

I el dia que els descobrim
ens espantem proferint crits
mentre perdem la compostura.

Roig/Vermell

2011-02-02T23:26:00.004+01:00

Roig,
de la sang i del rovell.
Vermell,
de la síndria i de la cirera.
Roig,
de la ràbia i de la guerra.
Vermell,
del foc i del cor.

NO

2011-02-01T22:13:00.005+01:00

"NO"
Poema visual urbà
Homenatge casual i involuntari d'un operari a Joan Brossa enmig del Passeig de Gràcia.

El Roig i el Negre

2011-01-31T23:16:00.006+01:00

El cap de Julien, de "El Roig i el Negre", un cop guillotinat a causa de la falsetat de la societat

Solitud urbana

2011-01-30T22:40:00.000+01:00

Ben mirat, què produeix més tristesa?
a) la darrera llum de la tarda?,
b) una figura solitària enmig del no res?
c) o els llocs abandonats i erms on fins i tot les males herbes noten la incúria de l'home?
Les dues primeres (a, b) poden entristir-nos o entendrir-nos. Ara bé, quan s'hi suma la darrera opció (C) pot arribar-se a produir un ensopiment i una melangia malaltisses.
Aleshores, millor no mirar i fugir!

Amor incondicional

2011-01-26T23:23:00.002+01:00

I ella, amb afectació i tendresa, li diu a a ell:
"Son els batecs del meu cor això que sento o el motor del cotxe d'escombraries que s'acosta"

Desconegut

2011-01-25T21:56:00.003+01:00

Qui és l'homenet que enlaire aquest globus?
De quin personatge es tracta?
Algú en sap la seva nacionalitat i pensament?

nexus 6

2011-01-24T22:45:00.009+01:00

"He vist coses que vosaltres no creuríeu:
naus d'atac en flames més enllà d'Orió, he vist rajos-C guspirejant en la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes a la pluja.
És hora... de morir."

Roy Batty, nexus 6
Blade Runner, Ridley Scott, 1982

Aparador de la botiga Gratacós al Passeig de Gràcia

Un establiment amb història

2011-01-23T22:03:00.007+01:00

A vegades el temps passa rabent, però en aquest cas, i sense saber ben bé per quina raó, sembla que preservi intacte l'aspecte de la botiga.

Segons es pot veure a la fotografia penjada a l'aparador de la ferreteria, aquest establiment va ser testimoni fa més de 70 anys de la mort d'una persona a causa de les bombes. Segons el blog d'alfredcomin.com a l'octubre de 1938 les bombes llençades per l’aviació feixista esclataren al Passeig de Sant Joan. Segons explica el propietari de la ferreteria "una bomba va matar un client que hi havia dins de la botiga i el pare va deixar aquest forat de la porta de fusta per on va entrar la metralla, com a testimoni”.

I observeu que el rètol de la ferreteria encara és el mateix. Coses del destí.

Fotografia d'una berlina amb un cavall mort, un dels efectes del bombardeig sobre Barcelona l'any 1938.
Passeig de Sant Joan, entre el carrer Consell de Cent i el carrer Aragó.

Dalt del turó

2011-01-20T22:12:00.004+01:00

Si pugeu dalt del turó on anys enrere hi hagueren les bateries antiaèries de Barcelona, molt a la vora del Park Guell, no us decepcioneu.
La vista de Barcelona és excepcional, immensa, diàfana i acollidora, com totes les vistes de la ciutat dels dels seus torons.
Tanmateix, sempre hi ha un tanmateix, les pobres bateries antiaèries i les restes visibles de les barraques que en el seu temps s'hi construïren -avui, quatre rajoles escantonades de colors estranys--, conviuen amb les obres a mig acabar d'un memorial que potser no era necessari, suporten els graffitis massa acolorits pintat per mans desvinculades del tot del lloc, suporten la deixadesa habitual que es pot observar ens aquells llocs públics massa avinents però de difícil control i ús i a més, potser el més indignant i preocupant, pateixen la desídia política d'aquells que en el seu dia s'ompliren la boca amb frases sucoses i esmerçaren esforços per evidenciar, només, els seus interessos.
Després de la foto pels mitjans de comunicació, la deixadesa regna dalt del turó.

Art al metro

2011-01-12T01:04:00.005+01:00

A vegades, només a vegades, utilitzar el transport públic té la seva recompensa.
Perquè en el lloc més inesperat podem trobar-nos davant d'autèntiques obres d'art sense haver d'anar al MoMA o al Guggenheim de New York, o a la New Tate de London. Evidentment no és el mateix, però al contremplar aquestes obres sorpresa de bon matí potser serem una mica més feliços.

Esperem que els de l'Ajuntament no ho descobreixin; potser ens cobraran entrada!

Robert Rauchemberg "anònim".
Estació de Plaça Espanya de la Línia 3.
Barcelona.

Una mirada atenta

2011-01-10T23:02:00.003+01:00

Observar la ciutat
Enfocar, enquadrar i prémer el botó.
Aquesta és la qüestió.

tarda hivernal

2011-01-09T23:00:00.002+01:00

M'entre Barcelona respira la llum del capvespre
un núvol es pentina sobre el mar.

Què hi ha al final?

2010-12-23T23:39:00.004+01:00

Com si fos la famosa "perspectiva Nevski" de Sant Petersburg, el carrer de Casp, ens ofereix una visió renaixentista única en l'urbanisme de la ciutat, una perspectiva farcida d'edificis singulars fruit de diferents èpoques històriques: l'església del Sagrat Cor realitzada pels arquitectes Joan Martorell i Camil Oliveres, entre els anys 1883 i 1889, la casa Calvet d'Antoni Gaudí, construïda entre el 1898 i el 1900, el Casal Sant Jordi d'estil racionalista, obra de Francesc Folguera, edificada entre el 1929 i el 1930, i al final de la perspectiva, la Torre Agbar, obra de Jean Nouvel, inaugurada el 2005.

Haring a la persiana

2010-12-22T23:27:00.008+01:00

Possiblement, el millor lloc per fer un graffiti amb l'estil de Haring –a banda d'un mur, és clar!– és damunt d'una persiana metàl·lica, una superfície que a ell l'hi hauria permès experimentar com si fos un laboratori on treballar les idees, tal com feu ell al metro de New York durant la dècada dels anys 80.

Keith Haring

Mitologia moderna

2010-12-21T23:45:00.006+01:00

Potser al propietari de l'edifici no li fa massa gràcia, però cal dir que el resultat és enginyós i divertit alhora.
Jo m'imagino que cada cop que hom vol entrar a la fàbrica ha de saludar al gran rostre i respondre a la pregunta que aquest li formula, tal com feien els agosarats davant l'esfinx en temps dels antics grecs. Si no la sap, el graffiti fulmina amb la mirada al visitant fent-lo desaparèixer sense sorolls ni escarafalls.

Deixadesa

2010-12-20T23:58:00.004+01:00

Podria ser qualsevol suburbi de qualsevol metròpolis americana.
Podria ser un lloc qualsevol de les afores de qualsevol ciutat del pròxim orient
Podria ser un espai desangelat i abandonat de l'ex-república soviètica.
Tanmateix... és Barcelona.

Incandescència del matí

2010-12-19T22:23:00.004+01:00

Pot passar qualsevol matí d'hivern, qualsevol matí fred i transparent. Això si, ha de fer un bon sol. Només aleshores succeeix. Aleshores els colors, que són els més matiners, fan la sava festa i de seguida s'engalanen amb les seves millors mudes, oferint un espectacle de llum i de color únic i irrepetible.
És la incandescència del matí.

El gran graffiti

2010-12-16T23:20:00.000+01:00

Passejant per l'Eixample vaig ensopegar amb un dels graffitis més impactant que he vist a Barcelona per al seva ubicació –al vidre d'un local d'un edifici abandonat i emmarcat per una reixa elaboradíssima–, per la seva composició atzarosa i additiva –composat per diverses mans i materials–, i per la seva gama cromàtica –digne d'un quadre de De Kooning.
Una obra d'art al carrer!

Casa a la Gran Via de les Corts Catalanes

La ciutat metal·líca

2010-12-15T21:49:00.002+01:00

Com un vaixell d'argent,
la ciutat de metall es desperta.

Als carrers, no hi ha gent,
tanmateix, alguna finestra oberta.

Potser farà una mica de vent,
que mourà els fanals de forma incerta.

Però ningú hi pararà esment,
la ciutat fa temps que roman deserta.

Terratremol nadalenc

2010-12-14T23:15:00.004+01:00

La fotografia és casual.
L'efecte no és buscat, tot i que el resultat és prou interessant.
Tal volta el meu subconscient, davant de l'edifici de la Generalitat, va percebre els moviments soterrats que hores d'ara deu viure la institució.
Comptat i debatut, per què?
Política!

Contrallum

2010-12-09T23:53:00.003+01:00

A contra-llum, a contra-llei

No sé estimar-te sense el feix
d’ombra que em fa gep a l’esquena
―com la deixalla més obscena
a contrallum del cant que neix.

No sé estimar-te sense el pes,
pes mort que llasta barca i ombra
―com l’ala estèril del pesombre
a contrallei del somni tes.

No sé estimar-te sense mort:
salpa l’amor, foll com un rei
que, enverinat, cerqués remei
en l’alta nit i fora port.

A contra-llum, a contra-llei
no sé estimar-te sense mort.

Maria-Mercè Marçal

Publicitat

2010-10-28T23:43:00.004+02:00

Una botiga de vambes aprofita el recurs del graffiti per visualitzar la seva marca a l'exterior de la botiga d'una forma original i al mateix temps es posiciona com un producte diferent, transgressor, modern i altament urbà.
Interessant.

Creuaments

2010-10-27T23:28:00.005+02:00

Un matí ben fredoral
guarnit amb un vestit blau,
mentre les ombres pansides
fugen als caus adormides.
avions platejats i brunzents
amb motors gens estridents
dibuixen formes creuades
amb nuvolades gebrades.

Cases bessones

2010-10-26T22:21:00.005+02:00

- Segons diuen... -comenta orgullosa la casa de color esgrogueït- jo vaig néixer primer.
- Ah! -respon de forma desmenjada la casa color de carn.
- Si, tu vaig néixer després. Jo sóc la gran!
- Per això portés el 33? -pregunta intrigada l'altra.
- És clar! -diu convençuda la gran.

Rajoles a la façana

2010-10-25T23:44:00.001+02:00

En aquest edifici, Antoni Gaudí encara no havia descobert la potència de la corba ni la descomposició de la matèria.
De fet, aquest estil vertical, sobri i lineal, tot i que sembli impossible, és una de les característiques constants d'una serie d'arquitectes que cerquen la verticalitat i fragmentació dels murs com a expressió formal. Entre aquests arquitectes hi trobem el mateix Puig i Cadafalch, Rubió i Bellver, Eduard Balcells, Alexandre Soler i March o l'etapa modernista de Rafael Masó.

Casa Vicens
1883-1888
Carrer de Carolines, 24
Barcelona

"Tempus fugit" per tothom

2010-10-21T23:23:00.003+02:00

El pas del temps evidencia que quan el cuixé perd el seu glamur la bellesa que en altres temps ens havia captivat després esdevé avorrida i prosaica.

Fuga

2010-10-20T22:59:00.003+02:00

VUELTA DE PASEO

Asesinado por el cielo.
Entre las formas que van hacia la sierpe
y las formas que buscan el cristal,
dejaré crecer mis cabellos.

Con el árbol de muñones que no canta
y el niño con el blanco rostro de huevo.

Con los animalitos de cabeza rota
y el agua harapienta de los pies secos.

Con todo lo que tiene cansancio sordomudo
y mariposa ahogada en el tintero.

Tropezando con mi rostro distinto de cada día.
¡Asesinado por el cielo!


Garía Lorca
Poeta en Nueva York

Efecte Dalí

2010-10-19T22:18:00.004+02:00

El resultat d'aquesta petita "gamberrada" –que el propietari de la porta no celebra ni aplaudeix–, és brillant i reeixit malgrat l'acció desafortunada.
L'artífex de l'acció, potser per atzar, potser per casualitat, a actuat com Salvador Dalí, que transforma un objecte existent en quelcom nou i diferent, ben allunyat del seu ús i significat original.

Llums de ciutat

2010-10-14T23:52:00.004+02:00

Llums de foc ardent
de corbes sinuoses
i gasos continguts.
Floriu quan la lluna vola
però a la matinada llanguiu.
Un artista us va modelar,
mentre us va besava una fada.
Que tristes serien les ciutats
si no habitéssiu els nostres terrats!
L'hedonisme a flor de pell!
La màgia dins d'un tub!

Llevantada

2010-10-13T22:47:00.005+02:00

Si embogir el mar veieu
no deixeu que us captivi
ni la cançó de les onades
ni del vent la silecionsa veu.

Si la seva lletania escolteu
envà serà el vostre sacrifici
i maleireu haver-les escoltades
perquè la mort finalment haureu.

Allunyeu-vos de la bora del mar,
fins que ja no veieu cap far!

Fugiu de la remor del temporal,
ben lluny de la platja litoral!

Flors de fa 100 anys

2010-10-11T22:46:00.007+02:00

Moltes vegades s'associa el Modernisme català amb la desmesura, amb l'exageració, l'excès o amb una por malaltissa a l'horror vacui, associació encertada i visible sobretot en els dissenys dels grans mestres de l'arquitectura catalana d'aquesta època: Antoni Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Enric Sagniaer, Josep Ma. Gallissà, etc... per citar els mes importants.
Tanmateix, a voltes, quan el disseny es torna íntim i abandona l'espai exterior i de lluiment, la simplicitat i economia de recursos són la base per dissenys simplíssims, sensibles i no per això, menys bells.
Aquest és el cas d'un arrambador ceràmic dissenyat per Lluís Domènech i Montaner al 1901 per a la fàbrica de ceràmica Pujol i Baucis i que podem trobar a l'interior dels vestíbuls i escales de les cases de l'eixample.

Art a les portes

2010-10-11T09:04:00.001+02:00

El principi és el mateix que utilitza Antoni Tàpies:
- no afegir elements de fixació amb la voluntat de que les obres es degradin ràpidament, defensar la descomposició, com a pèrdua de la idea de l'eternidad de l'art, perquè el que interessa és que l'obra reflecteixin la sensació del pas del temps.

Murs contemporanis

2010-10-08T00:15:00.005+02:00

On van a parar les empremtes dels nostres actes?
Què se'n fa del baf d'un sospir d'amor?,
o de les gotes de suor d'estiu?,
o del batec d'un cor somniador?,
o d'un somriure oportú?,
o de la cadència ritmada del moviment?
o l'amanyatc protector d'una mare?
Tot es guarda aquí, al mur dels records,
el mur on van a parar els petits detalls,
de les nostres petites i insignificants vides.

Colors al cel

2010-10-06T22:42:00.008+02:00

L'Eixample de Barcelona, com tothom sap -fins i tot, avui, els propis estrangers-- és una espai que amaga moltes sorpreses. Tanmateix cal cercar-les, moltes no són visibles a simple vista. Només cal entrar als vestíbuls de les cases més magnificents del Quadrat d'Or per descobrir un món ocult ple de color i fantasia, que des de fora estant no podíem ni imaginar.

Casa Marfà
Passeig de Gràcia, 66
Arquitecte Manuel Comas i Thos (1901-1905)

Bellesa discreta

2010-10-05T23:00:00.005+02:00

La bellesa de les coses discretes, a diferència de bellesa exultant, cridanera i excessiva, sembre visible a primer cop d'ull, d'entrada passa desapercebuda. Però un ritme serè, un color ben trobat, una ombra atzarosa, poden despertar-la i evidenciar-la en els llocs més inesperats.

Per al "miliu / MIL-I-U / OILIM" dels comentaris en el dia del seu sant

Indiscretes

2010-10-04T23:08:00.004+02:00

- Vols dir que no en fem un gra massa? -pregunta l'antena petita.
- Tu calla i mira, que ja venen -respon l'antena gran.
- Per on? -pregunta l'antena petita- jo no veig res?
- És que se t'ha d'ensenyar tot? Mira que n'arribes a ser de curta! -rondina la gran.
- Que vols que hi faci! -somica- A mi ningú me n'ha ensenyat...
- Doncs calla i aprèn -sentencia la gran- que si no hi poses atenció no captaràs cap ona!
- Això. ara serà culpa meva -protesta la petita- Quina culpa en tinc jo que els instal·ladors ens hagin col·locat malament?
- Ssss! -alerta l'antena gran- ja són aquí, no les sents?

Supervivent

2010-09-30T23:05:00.002+02:00

"Pobre de mi! Ja no sé on soc ni que soc! Només puc veure el que hi ha davant meu, la resta no existeix. Un tros de cel em corona i dues parets m'aclaparen. Tanmateix encara sóc viva i existeixo, i això és el que de veritat compta, sóc viva, soc viva perquè he sobreviscut. I encara quatre cornises m'engalanen. I això m'omple d'orgull"

Pensaments fugissers d'una casa antiga col·lapsada.
Barri de Gràcia

Lletres i fils

2010-09-28T23:57:00.006+02:00

Els usos dels locals i botigues, amb els anys, varien o desapareixen.
Tanmateix els murs exteriors ens parlen encara del seu passat.

Esgrafiat d'un local comercial al carrer dels Flassaders, a tocar del Passeig del Born

Companyia

2010-09-27T23:32:00.007+02:00

Ah! Quin plaer fora
volar sobre el mar enfora,
entre el vestit del vent
de seda i fil d'argent,
el cap fent de proa
sense tocar cap ona.
I mai sol, que fa trist,
sinó amb un amic,
sempre acompanyat
per completar la felicitat.

Ah! Quin plaer seria
volar sempre en companyia!

Decorat urbà

2010-09-23T00:12:00.003+02:00

Els diumenges a la tarda, quan la ciutat reposa plàcida i silenciosa, buida de gent i de botzines, els edificis antics i senyorials esdevenen decorats solitaris d'una pel·lícula antiga el nom de la Metro o de la Paramount el nom de la qual ningú recorda.
Al darrera no hi ha res, solament bastides i fustots.
Sort que dilluns, tot torna a la normalitat.

Animals a la finestra?

2010-09-21T23:54:00.008+02:00

"El dia que el sol no va sortir. mentre passejava per les places i els carrers de la ciutat antiga, em va semblar veure, tot mirant de gairell, amagats rere els porticons d'un vell casalot amb finestrals altíssims, un unicorn amb corn de nacre i un gran lleó africà, ambdós amb posat altiu, i capteniment silenciós, com si no fossin d'aquest món. Semblava que em vigilaven. Però només ho semblava. Al tornar a contemplar les obertures de l'edifici, havien desaparegut.
Només havia sigut un miratge, un bell miratge".

SUNOFVILLAGE, George. Relats inexistents, Barcelona, Editorial Sure, 2010

Composició urbana I

2010-09-21T08:33:00.001+02:00

Visió minimalista d'un edifici en construcció.

Conte breu

2010-09-19T22:25:00.006+02:00

Una vegada, d'això en fa molt temps, va existir un tros de plàstic llargarut i prim amb aspiracions estètiques inusuals en el capteniment de la família dels plàstics: volia ser artista, volia ser escultor. Tanmateix la seva fràgil i plàstica consistència l'hi impedí de dur a la pràctica el seu peculiar somni, La seva estructura molecular no estava feta per treballar la pedra, el ferro o la fusta, fins i tot el dòcil i mal·leable fang, sempre predisposat cedir sota unes mans expertes, se li resistí.
Decebut i cansat, decidí emprendre una acció desesperada, en certa manera enginyosa i bellíssima, però una acció sense retorn.
Satisfet de la seva pensada, va dirigir-se a la platja un dia ventós i rúfol. Un cop allí, desplegà el seu cos amb molta gràcia, tremolant al vent, i just en el moment que considerà oportú es deixà endur per la ventada.
Durant un bells instants el plàstic llargarut voleià feliç i orgullós del seu vol. Era com una escultura viva, una escultura que modelava l'aire al seu gust i plaer. Els passavolants que vagarejaven endiumenjats per la zona observaren el vol gràcil del polímer meravellats per la bellesa de la seva acció.
Però quan la ventada decandí, el pobre plàstic deixa el cel per caure damunt la sorra de la platja on, a desgrat seu, s'immobilitzà fins que la brigada de neteja el recollí i llançà.
Després, al cap de cinc minuts, ningú recordava la feta valerosa del polímer que volia ser artista.

La gran barrera

2010-09-16T23:05:00.001+02:00

Les onades del mar no sempre poden rompre damunt la sorra de la platja.
Els homes els ho impedim tot i que a ells els plagui fer-ho.
S'enfadaran?

Re-formes

2010-09-15T23:02:00.014+02:00

Recorda'm,
si us plau o per força,
quan ja no quedi res
del temps que per atzar
vàrem viure plegats.

Recorda'm,
per no ser oblidat
ni negligit, això mai,
entre la pols dels calaixos
o pels llums trencats.

Recorda'm
si encara tens memòria
i somrius al veure'm
encara somniant i innocent
entre les boires del passat.

Complicitats

2010-09-14T22:30:00.004+02:00

L'amor no té fronteres,
Ni edat, ni condicions, ni és exclusiva dels humans.
L'amor és lliure.

la finestra del cel

2010-09-13T23:29:00.003+02:00

Si un dia et perds i de sobte no saps on ets ni qui ets, només cal que miris amunt, cap a la finestra del cel, aleshores recordaràs qui ets i seràs conscient del teu lloc en el món.

Roba estesa

2010-09-12T21:56:00.004+02:00

Elegia de finals d'estiu

Apoteosi de la llum,
aire de setembre transparent,
cel pintat amb núvol de cotó,
fresses esmorteïdes del carrer,
corredisses d'enamorats,
quatre gotes de suor al pit,
la il·lusió de les vacances al cor,
regalims d'aigua de la roba estesa,
els somnis escorreguts i esbandits als balcons,
retalls grocs de tarda als terrats,
ombres malves envoltades d'antenes i balustres,
converses rialleres als portals,
taules i cafès, somriures i adéus.

Retalls d'estiu, no ens deixeu!
Amb valtros combatrem
si cal amb vehemència i tristor,
la melangia que du la tardor,
Quedeu-vos, quedeu-vos!
No ens abandoneu!
No ens abandoneu!

Un refugi antic

2010-09-08T23:33:00.008+02:00

És molt recomanable, si en teniu l'ocasió, no deixar de visitar l'interior del temple de Pompeia un dia qualsevol de feina, enmig dels sorolls, del fragor i dels neguits que la ciutat de Barcelona ens imposa a cada instant. Al traspassar la porta que dóna a la Diagonal, ens semblarà que hem traspassat la frontera del temps.

El conjunt format per l'església i el convent de Pompeia és una obra construïda per Enric Sagnier, concretament entre anys 1907-1915. L'església, dedicada a la Mare de Déu del Roser, és d'un estil neogòtic sever i elegant–molt característic d'aquest arquitecte eclèctic i històricista–, que confereix a l'interior de la nau la serenor especial, plàcida i antiga. Cal mirar enlaire per contemplar la lluminositat dels vitralls i deixar-se seduir per la bellesa continguda de l'embigat del sostre, amb bigues policromades i esgrafiats amb ressons modernistes.

Un petit plaer!

Per la Maria Lluïsa

Metrònom aturat

2010-09-07T22:25:00.007+02:00

metrònom:
aparell que produeix una pulsació regular, la pulsació pot ser auditiva, visual o tàctil.

Sala metrònom:
Sala d'art dedicada a la producció i promoció de les últimes tendències artístiques. Va néixer el 1980 al barri de Sant Gervasi i es va traslladar al barri del Born quatre anys després. Excepte el període comprès entre el 1990 i el 1994, que va estar semitancada, la sala ha recollit exposicions amb obra contemporània d'uns 600 artistes.

Actualment roman tancada sense produir la pulsació regular artística.

L'ombra del passat

2010-09-06T22:03:00.004+02:00

Una gàrgola

Ella, com un rellotge solar
precís, persistent i amatent,
tenyeix els murs del passat
amb l'ombra del present.

Ah! Qui pogués a l'ahir retornar
per veure les llums antigues
i passejar sota el campanar
amb robes i capes polides!

Quina enveja em provoca
la pètria vanitat d'aquest desaigua,
sense deixant de fer el que li pertoca
ens contempla amb desaire.

L'elefant a l'inrevés

2010-09-05T22:10:00.007+02:00

-Salut i alegria.
Jo só l'elefant,
el forçut més gran
que la terra cria.

Tinc una estatura...!
Qui més s'expandí,
al davant de mi
sembla criatura.

Per plans i muntanyes
duc al meu davant
la trompa, dansant
entre dues banyes.

Bé em faria trist
de perdre-la un dia,
però pel que he vist
mai no s'esgarria.

I en pena o en pompa,
redreçat o cot,
arribo amb la trompa
gairebé pertot.

Poema de Miquel Bauçà

Escultura de l'exposició "Miquel Barceló (1983-2009)"
Caixaforum de Barcelona

Babel 2

2010-09-04T02:10:00.002+02:00

Per què als éssers humans ens agrada construir torres de Babel?
Potser per defugir la prosaica relació amb el terra?
Per superar la nostra petitesa?
O bé per què volem arribar a allò que ens és inabastable, el cel?

Cal tornar a començar

2010-09-02T23:11:00.008+02:00

Avui és temps per recomençar,
les velles costums cal oblidar.

Que la mandra mai ens lligui,
Que la son no ens venci.
Que la feina no ens espanti
i que la salut sempre ens canti

Perquè la terra no s'espera
i de vella ja es regira i desespera
perquè els que avui la menen
molt poc o gens se l'estimen.

Alcem les nostres veus
trepitgem fort amb ambdós peus
alcem la nostra fatigada ànima
per fer oir ben lluny la nostra parla

Perquè ara és hora de recomençar,
i les velles idees abandonar.

Setembre, 2010

Classicisme

2010-07-20T22:53:00.000+02:00

On es pot trobar aquesta cúpula de color blau?

a. Al Cinema Coliseum, a la Gran Via de les Corts Catalanes.
b. Al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a l'antic Palau Nacional de Montjuïc.
c. Al Teatre Lliure, ubicat a l'antic Palau de l'Agricultura.
d. Al Mercat de les Flors.

Homenatge a Gustav Klimt

2010-07-19T23:35:00.019+02:00

A voltes la història de l'art és més poderosa que el propi art. Aquest és el cas d'un quadre de Gustav Klimt, el qual per la seva història i concepció, sempre m'ha captivat d'una forma especial.

El pintor vienès va rebre l'encàrrec de realitzar uns plafons per a decorar l'Aula Magna de la nova Universitat de Viena: la Filosofia, la Medecina i la Jurisprudència. Tot i que els artistes i crítics progressistes defensaren la modernitat de les obres, els nusos i el pessimisme que transmeten feren que la premsa deplorés les obres de Klimt dient que eren pornogràfiques i excessivament pervertides. Els quadres no s'arribaren a col·locar mai. Avui, però, nosaltres no podem contemplar-los perquè es cremaren al 1945 durant un incendi al castell de Immendorf a causa d'un atac de les SS.

Sortosament se'n pogueren fer diverses fotografies en blanc i negre i una en color d'un detall de la deessa Higeia, filla d'Escolapi. Son aquestes imatges les que ens permeten, avui, malgrat el dissortat desastre, albirar la gosadia compositiva i imaginativa del pintor si tenim amb compte el moment i la societat en que es realitzaren les obres. Per a la "Medicina" Gustav Klimt va imaginar un intrigant i poderós riu -potser caldria dir torrent-, de cosos humans de distintes edats, entrellaçats i nus ascendint o descendint, això és del tot indiferent, com a metàfora del curs de la vida. I enmig de la munió infinita de cosos, va col·locar-hi la figura esquelètica de la mort, que fet i fet és el final del nostre viatge malgrat tots els esforços que els humans a través de la medicina puguem esmerçar per deturar-lo. Solament una figura femenina, també nua, es pot despendre del tumult de cosos i sura en l'espai com a símbol de la vida. Tanmateix, la seva visió no és tranquil·litzadora.

El vertigen que produeix el conglomerat de cosos, que des del nostre punt de vista s'intueix vastíssim, juntament amb el lleu picat de la composició, m'arrosseguen vers la massa amorfa irremeiablement, sense que jo ho pugui impedir. Si la pintura tingués moviment i poguéssim observar el desplaçament vertical i infinit dels cosos, la visió seria esfereïdora.

Malgrat el pas del temps i les adversitats de la història, aquesta imatge encara és capaç de corprendre'ns. Comptat i debatut, aquesta és la principal característica de l'art, no?

La medicina
1901
Gustav Klimt

Restes del passat industrial o un Tàpies?

2010-07-14T22:11:00.004+02:00

Tot i que encara en podem trobar, cada cop és més difícil trobar restes del passat industrial de la nostra ciutat. A Gràcia està a punt de desaparèixer, si no ho ha fet hores d'ara, una de les darreres zones fabrils de l'interior de la ciutat.

A l'estil de Tàpies, textures, ferro rovellat i una malla.
Detall pòstum dels tirants de reforç de la fàbrica de la plaça John Lennon.

Repetició

2010-07-14T08:23:00.003+02:00

Detall dels pòrtics dels edificis que envolten el Mercat del Born, dissenyats per Josep Fontseré i acabats de construir al 1871.

Color de primavera

2010-07-05T08:10:00.004+02:00

Quan arriba l'estiu,
el terra es vesteix de taronja.

galimaties

2010-06-29T23:59:00.003+02:00

Una mostra més de woodpasting, en aquest cas, amb convivència amb el graffiti. Observis l'ordre i rigor de la part superior, en contrast amb el desgavell i deixadesa de la part inferior, que tot i ser fortuïta, defineix aquesta obra.

Catalunya

2010-06-28T23:22:00.006+02:00

Com un vaixell de marbre
Catalunya enllà navegarà,
promesa d'una nova era
més cívica, rica i amable.

Edificici noucentista
confluència de Diagonal amb Passeig de Sant Joan

la cara oculta

2010-06-27T22:19:00.001+02:00

No només la lluna té la seva cara oculta.
Les cases també en tenen...

Solstici (o "àngels i dimonis")

2010-06-24T23:32:00.008+02:00

Durant la Nit de Sant Joan el dimoni es passeja a plaret per les places i carrers de la nostra terra fent de les seves, entre guspires i focs agosarats, sense que ningú, ni sants ni homes devots, el maleeixin.

Fotografia del Dimoni quan era a la plaça de la Barceloneta durant la Nit de Sant Joan del 2010 mentre l'arcàngel Sant Miquel es remou a la façana de la seva església.

Cafetera

2010-06-23T00:16:00.005+02:00

Què pot haver-hi de més plaent
que l'aroma d'un cafè calent?
De bon matí, al migdia o al vespre silent
la xiuladissa de la cafetera insistent
em permet imaginar un món indolent
que no coneix la pressa ni el temps.

La torre de vidre

2010-06-22T08:16:00.003+02:00

L'edifici dels magatzems "El Siglo" fou construït per Eduard Ferrés -amb col·laboració amb altres arquitectes- al final del període modernista, concretament del 1913 al 1915. Posseeix una clara voluntat classicista, valor intrínsec del Noucentisme, columnes jòniques, relleus i cariàtides clàssiques, tot i que formalment encara fa referència al Secessionisme austríac. Aquest moviment, influencià a una bona part dels arquitectes catalans i moltes vegades actuà de pont entre el llenguatge modernista, més barroc i arbitrari, i el noucentista, més seré, lineal i basada amb els ordres clàssics.

Magatzems Damians (posteriorment "El Siglo")
c/ Pelai, 54,
Al 1915 btingué el premi de comerços al concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona.

Una parella

2010-06-16T23:46:00.005+02:00

Quantes llunes fa
que les nostres esteles
naveguen paral·leles
pel mar del món?

Avui som com dos vaixells
cavalcant damunt la mar
guarnida amb serrells
d'escuma blanca i riallera.

Quan miris enrere.
podràs veure els ports
on hem fondejat.

Del vaivé plàcid i suau
en podràs gaudir al matí
quan entri la calma.

A la tarda tempestes vindran
tanmateix, tal com arriben,
al vespre es marciran.

I sempre es dibuixarà
més enllà dels nostres ulls
un horitzó lluminós i infinit
oferint-nos el seu port immens
perquè hi poguem arrecerar
el futur que encara ha d'arribar.

Poema positiu per a la Monroe

paraules incomprensibles

2010-06-15T23:44:00.006+02:00

A mesura que el món gira
de les paraules antigues.
el significat en negligim.

A mesura que ens fem vells
mots sense forma ni sentit
ens atropellen a cada instant.

És enmig del vall dels mots,
que tristament ens adonem
del nostre singular destí:

la incapacitat innata
per entendre'ns i escoltar-nos
els uns amb els altres.

Bellesa modernista

2010-06-08T21:59:00.005+02:00

Sortint del Palau de la Música Catalana, passejant sense pressa pels carrers secundaris i paral·lels a la Via Laietana, arribareu a la petita plaça de les Beates, una petita placeta que s'obre a l'avinguda Francesc Cambó, just a tocar del Mercat de Santa Caterina. Allí, en un palauet barroc, el Palau Mercader, que al seu torn dona nom al carrer, un palau discret i sense estridències, topareu amb la nova seu del Cercle Artístic de Sant Lluc.

Allí, al capdamunt de l'escala noble del palau, podreu contemplar aquesta reproducció en vitrall d'un dels cartells excepcionals que Alexandre de Riquer va dissenyar pel centre artístic al 1899.

Bellesa artificial

2010-06-08T08:28:00.005+02:00

No miren.
No imaginen.
No caminen.
No tenen ànima.
Solament existeixen.
Sense somnis.
Sense sang.
Soles.
Perfectes.
Invisibles.
Oblidades.

Imatge:
No, no és una instantània presa als anys seixanta o setanta, recuperada d'un calaix on havia quedat negligida per l'oblid. No, és una fotografia actual, d'aquesta setmana al carrer Princesa de Barcelona.

"La vie en rose"

2010-06-02T23:11:00.004+02:00

Des nuits d'amour a ne plus en finir
un grand bonheur qui prend sa place
des enuis des chagrins, des phases
heureux, heureux a en mourir.
Quand il me prend dans ses bras
il me parle tout bas,
je vois la vie en rose.
Il me dit des mots d'amour,
des mots de tous les jours,
et ca me fait quelque chose.
Il est entre dans mon coeur
une part de bonheur
dont je connais la cause.
C'est toi pour moi. moi pour toi
dans la vie,
il me l'a dit, l'a jure pour la vie.
Et des que je l'apercois
alors je sens en moi
mon coeur qui bat

Edith Piaf

Babel 2 (versió constructivista)

2010-05-26T23:04:00.005+02:00

El constructivisme va ser un moviment artístic i arquitectònic que va sorgir a Rússia el 1914 i es va fer especialment present després de la Revolució d'Octubre de 1917. No pretenia ser un estil artístic sinó l'expressió d'una convicció política (el marxisme). Defensava un art al servei de la revolució i del poble. Reivindicava l'eliminació de la distinció entre les arts i buscava una estètica que fos el reflex de l'època de la mecanització. La pintura i l'escultura esdevenen una mateixa construcció i no una representació, fent servir els materials i els procediments propis de l'arquitectura. Accepta tota mena de nous materials i tècniques industrials.

Mandales a la paret

2010-05-25T22:47:00.009+02:00

"Ah! Sortosos aquells que hi arribeu
perquè podran veure un cel carmesí
habitat per éssers celestials
meditant en harmonia i equilibri,
i podreu seure al seu costat
formant rotllanes ingràvides,
infinites i daurades com sols."

Imatge d'un dels murals de l'exposició
Murals, Pràctiques murals contemporànies
Fundació Miró