4/2/09
L'abundància clàssica noucentista
Per un esclat de pedra i bronze noucentista,
un poema clàssic i soborós:
Alcides, en collir-me, dels braços meus digué
que eren una garlanda, tota florida.
Oh Hera, en sa tornada l'estrenyeria bé
i fóra ma garlanda potent com una brida
I despullant, de dia, les hores i els jardins
en premi de les teves volences sobiranes
tos temples ornaria de flamejants magranes
que, ben ferides, llancen un xàfec de robins.
Poema
Darrers versos de "Les magranes flamejants"
Els fruits saborosos, 1928 (versió definitiva 1957)
Josep Carner
Imatge
Porta escultòrica
Casa Pich i Pon, 1921
Josep Puig i Cadafalch
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Quan veig aquestes coses no puc evitar pensar: que bé que va arribar el segle XX i el modernisme! Tants bodegons a sobre de columnes, contraforts, frisos i motllures recargolats i simètrics els trobo pesats i em sobrepassen...
En aquesta noia el cap li deu pesar molt. Com van aconsegur els modernistes fer el mateix però que tot semblés tant lleuger???
He retornat! El dilluns em vaig fer un esquinç al peu i per això fa dies que no puc pensar...
Hola Betty Boo!
Bentornada a la xarxa!
Un dia discutim el teu comentari
face to face.
jo no soc al facebook...
no dona, no!
Cara a cara, un dia, sopant!
Publica un comentari a l'entrada