Les màquines, després de conquerir la nostra ciutat, anaren deixant els edificis escollits –bé perquè no els agradaven o bé perquè no els feien el servei desitjat– a les afores, en un descampat a tocar d'una platja, on s'anaren amuntegant sense ordre ni concert, com caixes buides, unes a tocar de les altres, al terra d'un gran magatzem polsegós.
Aquest, i no cap altre, fou l'origen de la ciutat morta.
5 comentaris:
la ciutat morta va acabar per engolir la ciutat "viva"?
Dóna'm la má
que anirem per la riba
ben a la vora del mar, bategant tindrem la mida de totes les coses,
només en dir-nos que ens seguirem amant.
Monroe, temps al temps.
De mica en mica s'anirà sabent tot.
Com si fos una novel·la per entregues.
Anònim!
Que bonic el poema de Salvat-Papasseit.
Jo no l'hauria relacionat mai amb aquesta imatge!
Visca la poesia!!!
Quanta gent i quanta poesia per una ciutat morta...La ciutat, però no el mar...
ja som una tertúlia, que bé!
Publica un comentari a l'entrada