4/12/12

Arquitectura tova o la desintegració de la matèria


La façana posterior de la Casa Comalat (1906-1911) de l'arquitecte Salvador Valeri i Pupurull (1873-1954), és potser la part més reeixida i expressiva de tot l'edifici, i per extensió, de tota l'obra d'aquest arquitecte.

Tot i les diferències decorativistes, l'obra de Salvador Valeri té punts de contacte amb la d'Antoni Gaudí (1852-1926), del qual era coetani, com es fa palès en aquesta extraordinària i excessiva finestra de la part baixa de la façana. Aquí, l'arquitecte comença a liquar les formes dels pilars, columnes i baranes, ja de per si molt organicistes, com fa Gaudí d'una forma molt més agosarada i creativa a la tribuna de la casa Batlló (1905-1907), convertint la matèria en una lava líquida que regalima per tota la façana. La decoració ceràmica de la façana de la Casa Comalat reforça encara més aquest aspecte tou i ingràvid, fins i tot diria que temporal, en el sentit del drama del pas del temps, de la matèria. Tanmateix, Gaudí, a la casa Betlló, a la Casa Milà o a la façana de la Sagrada Família, anà molt més enllà. Allí gaudí sembla que ens digui que res és permanent, que la matèria en què estan edificades les cases o els temples de la burgesia catalana, és com la carn: un dia o altre es fondrà o podrirà per desaparèixer per sempre, tal com ha fet la classe dirigent que en el seu dia les van crear.

D'una forma indirecte Gaudí i Valeri ens venen a dir, potser inconscientment, que tot intent de perpetuar la bellesa és pura vanitat. És a dir, que comptat i debatut, no som res. 


Recomanació
Impressionant vídeo de BTV on es pot veure l'interior d'aquesta joia modernista.
Abstenir-se tots aquells que no els agrada o no entenen el Barroc.
I si passeu per davant de l'edifici, no dubteu en entrar-hi, si el porter us deixa, és clar.