Al final de la Diagonal de Barcelona, a tocar de Palau Reial, hi ha dos grups escultòrics de qualitat excelent, d'una gran bellesa i harmonia, que semblen desterrats (restes d'una civilització perduda per sempre!) o fora de lloc, tant pel seu emplaçament com per la ignorància a que estan sotmesos. Tots els que passem cada dia pel seu davant no som conscients de l'essència serena, cívica i clàssica que irradia el grup, amb esforç i tenacitat, ja que així els ho van encomanar. Perquè, certament, no va ser escultpit per l'emplaçament que tímidament ocupen avui, sinó per un altre de més cèntric i nostrat, la Plaça de Catalunya. Disortadament, no tingueren l'oportunitat d'habitar-la mai. Coses del destí!
Al·legoria de Tarragona
Jaume Otero i Camps
1930
1 comentari:
Estic d'acord, des de la meva ignorància més absoluta sobre escultura, que són increïblement màgiques sobretot amb els colors del vespre.
Publica un comentari a l'entrada