Esculpir l'espai

"Tots els meus problemes giren entorn de l'espai?
Fa temps, el temps era el meu problema.

Ara, l'espai. Vull esculpir l'espai. Estic esculpint l'espai"

Rosermarie Castoro

Enfocant a l'infinit
MACBA

Metàfora visual V (a l'estil de Frederic Amat)

"La vergonya per la violència i l'odi és de color vermell sang, i no és pot oblidar"

Pluja de sang, 2010

Mural reaitzat en el taller Ceràmica Cumella,
Instal·lació Teatre Lliure de Gràcia

Homenatge a Stanley Kubrick

L'edifici de l'Hotel Hilton de la Diagonal (1990), obra dels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñon, en aquesta fotografia, amb aquests dos monòlits, esdevé un homenatge a Stanley Kubric per partida doble.

Escala monumental casa Tomàs Roger

Qui, sinó Enric Sagnier, podria concebre una escala de palau, eclèctica, elegant i senyorial dins d'un edifici d'habitatges de l'Eixample?
 
Casa Tomàs Roger, 1888-1910
Arquitecte: Enric Sagnier Villavecchia

Una falsa girafa

Un cavall + una escala de tisora = una girafa

Efecte "Mondrimoiré"

Efecte "Mondrimoiré" (Mondrian-Moiré)

Un plantejament compositiu estrictament ortogonal tipus Piet Mondrian però amb efecte Moiré, una curiosa interferència òptica que es forma quan se superposen dos conjunts de línies amb un cert angle.

Els murs de Babel

La nostra societat està construïda amb murs, cada cop més alts, que ens separen i aïllen, malgrat que nosaltres ens creguem lliures.

The authentic mannequin challenge

Això sí que és estar immòbil, i la resta, ximpleries.

Serenitat neoclàssica afrancesada

Un nou enigma per començar la temporada:

A quin edifici de Barcelona podem veure aquest espai seré i equilibrat característic de l'estil neoclàssic, en aquest cas, amb un aire afrancesat?

La solució, interior del Palau Robert al Passaig de Gràcia de Barcelona, obra de l'arquitecte francès Henry Grandpierre, que havia treballat a l'Exposició Universal de 1900 a París. L'edifici, d'estil neoclàssic, i construït amb pedra de la muntanya del Montgrí, quedà enllestit el 1903.

Ressons de les Il·lusions de la Natàlia

Per aquesta escala encara hi ressonen les passes accelerades de la Natàlia, una noia tímida i ingènua, il·lusionada per anar al ball de la plaça del Diamant amb la seva amiga Julieta. Ella encara no ho sap, però allà hi coneixerà en Quimet.

Unes escales impossibles o la perspectiva d'Escher

Segurament Maurits Cornelis Escher estaria content veient aquesta imatge amb una perspectiva quasi impossible, però que és ben real.

Una escala monumental com a nou enigma

L'enigma de la setmana.

Alguns espais urbans construïts a Barcelona en els darrers anys tenen una monumentalitat excessivament desmesurada.
A quin lloc podem baixar aquestes escales dignes de les produccions de Cecil B. DeMille al Hollywood dels anys vint?

La resposta, la setmana vinent.

Interestellar gate

Les portes més anodines poden amagar l'accés a una dimensió desconeguda. No les subestimeu!

Espai blau

Il·luminació de la instal·lació "Tempus Figit", al Palau Sessa-Larrard, al carrer Ample de Barcelona.

Una estranya dolència

Els fanals de les escales del Palau Nacional de Montjuïc pateixen una estranya malura: és com si tinguessin la verola, però en comptes de grans, els surten rodones de colors.

Superposition

Nosaltres no ho sabem, però existeixen mons paral·lels que a voltes es connecten per art de màgia.

Descobrint el neoclassicisme de Barcelona

Ordre, elegància, equilibri i rigor, conceptes bàsics de l'arquitectura Neoclàssica que es poden observar en aquest simètric i serè edifici del Cementiri del Poblenou de Barcelona, del 1819.

Fins al més petit detall

Observant l'obra d'Antoni Gaudí (1852-1926), tot i que hom no sigui ni un expert ni un entès en la matèria, es pot deduir que afrontava tant la creació dels elements singulars o principals com els detalls més insignificants i prosaics amb el mateix rigor i deteniment. Només cal observar atentament la seva obra i deixar que les formes ens parlin.

Aquesta senzilla barana n'és una petita mostra. La podem trobar a l'interior d'un dels pavellons d'accés al Park Güell (1888-1910), inicialment plantejat com a vestíbul.

Només cal observar l'exquisida corba que traça la fusta a l'ascendir escala amunt o bé  contemplar la bellesa natural que conformen els barrots de ferro forjat que, com les tiges d'una planta, es vinclen de forma natural, mai més ben dit, per sustentar el pes del passamà.

Llocs en eterna construcció

Encara que no ens ho sembli, hi ha una Barcelona en eterna construcció, llocs que des del primer dia ens mostren un aire de transformació permanent, potser ja indissociable de la seva essència, llocs que el dia que siguin espais urbans dinàmics, consolidats i integrats dins de la trama urbana de la ciutat, hauran de lluitar de valent contra l'eterna precarietat i provisionalitat que avui els caracteritzen.

Geometries

MAR
Ajagut a la platja

No hi ha lleure infinit sinó a la platja:
mar al davant, us lleva tot esment,
i és el seguir una vela bo i jaient
la cosa més remota d'un viatge.

L'onada acanalada, tendrament
es desfà al vostre peu, com en servatge;
us volta la llum viva del celatge
i passen núvols i batecs de vent.

I, alliberats del dubte i l'aventura,
tota poquesa i to enyor cessat,
rebeu un pur secret de la natura

en els ulls i en el cor, de bat a bat,
l'indefinit somriure del que dura:
els canvis tot voltant la identitat.

Josep Carner